Pares i mares de l'hoquei...

Soc conscient, que aquest titol tant obvi, i les ratlles que segueixen podrien servir per qualsevol altre esport, però crec que amb l'hoquei ens trobem una sèrie de greuges comparatius* que ens fa mereixedors d'un plus d'abnegació que només entre els patidors del "Gremi de pares de jugadors d'hoquei" podriem entendre.
Per que la cara que se'ns queda quan expliquem a algú forani a l'hoquei les pallisses que ens fotem de viatges els cap de setmana, un si i l'altre també, i et responen, buhh, esteu bojos (això és el més suau), i que, a més, per dintre segur pensen: quina colla de ximples, o utilitzen subterfugis més demolidors com: "Pobres criatures!!". I un, treient llenya del foc: No, si ja estem acostumats, que si no és tant com sembla, que es per que ens agrada,... agrada....
Home, un disfruta, però, quan tot l'entorn familiar es posa a giravoltar al voltant de l'hoquei, un entra en un estat de vertígen en el que ja no encerta ni camp ni hora ni categòria, i com el vailet/vaileta jugui en més d'una competició ja has begut oli...
Avui he passat la convocatòria del femení base: Diumenge a les 7.15 h. Les cares dels pares i mares, m'han fet pensar ens els martirs d'un circ romà demanant clemència, i un es fa fort per fora, i poses el dit polze cap avall, però vas pensant: estan (estem) bojos aquests de l'hoquei (Asterix dixit).
Res, rondinarem i tornarem a matinar, viatjar, i perdre (potser), i torni que no ha estat res.
Ah,... i la mainada?,... es foten unes clapades al seient....
_____________________________________________________________
(*) Llista de greuges (no exhaustiu): Fem més km que cap altre esport d'equip conegut, els cotxes (i les cases) tufen a guardes i espinilleres a tutiplen, els sticks (independement del model de cotxe) sempre son 5 cm més llargs que el maleter i les bosses pesen un c... i mig.