dilluns, 27 de juny de 2011

Capitans


Al pessebre de l'hoquei, a part del porter (el caganer), una altre figura molt important es el capità de l'equip. Una denominació amb connotacions militars i estratègiques que otorga al personatge un estatus superior a la resta de figures. Se li atribueixen poders notarials en la compra venda de terrenys (camp) i bens materials (bola). Pot intercedir davant les instàncies superiors quan les coses es torcen i té el dret moral d'elevar l'anim de l'equip quan la derrota es aprop, i té el deure d'amagar el defalliment per no encomanar-lo a la resta de companys. Tot una restillera de drets i virtuts que, però, la realitat s'encarrega de difuminar.

La realitat es que, tot i el títol nobiliari que l'acompanya, molts cops la figura del capità acaba arraconada a l'alçada de figuretes d'un happy-meal.

Quan es produeix una situació conflictiva en el partit, tal com la típica falta a dins l'àrea que sempre es pita a fora -un clàssic de la relativitat espai-temps de l'hoquei -, el capità es sempre l'ultim a arribar al focus del conflicte (això, si no està a la banqueta fent burilles), i clar, l'arbitre que ja l'han estonyinat fonicament per tots costats, l'ultim parer que espera escoltar es la del capità, que a més, ni ha vist com queia el jugador. Total, ni putu cas. - Fes callar a la teva gent – Serà el és suau que pugui escoltar. Un parell de giragonses gesticulant cap a la banqueta, cop de palmell a l'esquena de la ”víctima” de l'injusticia, i a tornar a marcar al defensa.

Clar que el braçalet mola..., mentre no caigui, i si cau que no sigui amb la gometa de “seguro”. Si ha de caure, que caigui a terra, i es pugui recollir amb un gest barreja d'indignació i fatalitat, que queda bé davant l'enfervorit públic, àvid de gestos transcendents, sobretot si el joc no acompanya.

Però, si hi ha un moment en el que el capità realitza el més gran sacrifici al qual el seu càrrec obliga, i davant al qual desperta la nostre més gran admiració, com un acte suprem, el cant del cigne de l'hoquei... es quan toca anar a firmar l'acta de partit. Quina mania de l'arbitre a fer firmar l'acta als capitans, quan el guerrer s'ha guanyat el descans etern. Per que si una cosa tenen els capitans d'hoquei, es que mai es recorden d'anar a firmar l'acta, com a molt pensen en la parentela de l'arbitre. Normalment, ja hi ha un patí a fora, i si es tracta d'una guerrera, amb alguna vestimenta menys, dilatant l'agonia de la derrota.

També diuen que alguna vegada, als capitans se'ls otorga el dret d'aixecar una copa, però crec que es cosa de les llegendes. Per fer-ho cal guanyar molts partits, i a més jugar bé, i tenir sort, i que el rival no jugui tant bé, que l'arbitre sigui minimament eqüànim,..un cúmul de circumstàncies que estadísticament mai es donen juntes. Qui sap, potser alguna vegada...


El capità d'un equip es una figura que molts cops no se li dona la veritable importància del seu paper, limitant-se a les funcions "obligades". El seu paper de mediador en els conflictes hauria de ser vital.

0 comentaris: