dimecres, 20 d’octubre de 2010

Hoquei per a profans

Nota prèvia: Si sou aficionats a l'hoquei patins us podeu estalviar llegir el reguitzell d'obvietats d'aquest article. Si tot i així voleu continuar, us demano disculpes per aquesta mena d'autocomplaença obsessiva en aquest esport. Si en canvi sou nouvinguts o en desconeixeu l'àmbit, això es per vosaltres. Benvinguts a l'hoquei patins.

L'aproximació a l'hoquei patins té uns orígens clarament definits. A saber:

1. Tradició familiar. Pare, avi o tiet, practicant històric, de clubs històrics, de rodes d'alumini i coixinets reciclats, de porteries corcades en pistes 3D i efectes especials meteorològics. Sempre en parlen amb orgull i certa melangia. Tots es coneixien, i tots es coneixen.

2. Tradició local. Amics, amigues i cosins de tercer grau, que van a entrenar al sortir del cole amb l'estic penjat a l'esquena. Patins -caríssims – però que molen. Les cròniques de l'equip sempre apareixen a les edicions locals del setmanari de la vila.

3. Tradició escolar. Casos comptadíssims i en greu perill d'extinció.

4. Hi ha un quart origen, que es una variant del segon. Poble sense tradició, on algun jugador exiliat, amb sort per motius laborals, te l'oportunitat de plantejar a un regidor de torn l'opció de fer hoquei als extraescolars dels vailets. Son casos comptats. Ni els sticks es veuen pel carrer, ni els resultats surten al setmanari local. Alt perill d'involució.

I,... no hi ha més orígens. No ens enganyem. Es poden contar amb els dits d'una mà la mainada que, no complint cap dels quatre requisits esmentats abans, sol·liciti, ni tant sols insinuï, als pares que vol jugar a hoquei.

Els factors son molt evidents. L'hoquei pateix dos grans handicaps: No es mediàtic (amb totes les interpretacions que s'us ocurreixin), i no es pot practicar en cap lloc que no sigui una pista, es a dir, no permet l'improvisació.

El futbol es pot jugar en qualsevol racó de solar, al mig del carrer o a la platja. Qualsevol nen pot fer mates de basquet en qualsevol cistella penjada de qualsevol lloc, incluida la pròpia habitació. El futur tennista pot començar fent pilotaços contra la paret del veí, amb permís del veí o sense. Fins i tot, si neva, pots fer slalom pel carrer ample. Però l'hoquei patins no es pot improvisar, com a molt, si jugues més de cinc minuts al passadís de casa, o els afortunats a la terrassa, aconseguiran que els seus pares els prohibeixen totalment qualsevol futur en aquest esport, desprès de trencar dos testos i el sòcol de la cuina. No, evidentment, l'hoquei no pot sortir per generació espontània.

I això fa molta ràbia, per que quan veus els taps de bassa* que acaben de descobrir els patins, i que s'aguanten, veus que acaben de mossegar la fruita prohibida: Ja no ho podran deixar. I quan veus uns pares primerencs i desubicats, que s'acosten al pavelló per que toca partit, i s'entusiasmen a un nivell estratosfèric i que et comenten fins i tot amb desconsol, no haver tingut ells l'oportunitat de poder-lo practicar. T'adones d'uns elements clau a l'hoquei patins.

1. L'hoquei enganxa, i molt. Pel practicant, a més d'incrementar l'estatura física (i que fa molta patxoca), incrementa l'ego espiritual del jugador. Com que tens l'estic, pots tenir les mans entretingudes sense fer el préssec, i frenar derrapant es senzillament extasiant.

2. L'hoquei enganxa, i molt. Pel espectador, aclarint, espectador en directe. El so de l'impacte de la bola a les guardes del porter es tant o més extasiant que les derrapades dels Alevins. La velocitat i la força que adquireix el joc (només igualat per l'hoquei gel), queda superat per increïble agilitat i precisió del passis. No existeix res tant tècnic i ràpid com l'hoquei patins.

3. Imatge. Botes, genolleres i guants esdevenen elements fetitxe que transformen el jugador, sense l'engavanyament de les proteccions d'altres esports.

I fa ràbia, per que t'adones que l'hoquei passa desapercebut per gran part de la població, i per que ho es per desconeixença, no per elecció. I es que la tele a l'hoquei, com als presentadors i convidats, els engreixa. Però mentre que als presentadors els maquillen i els adornen per lluir, a l'hoquei el mostren nu, sense lluentons ni glamour. Tal com el mostren tira enrera, en ocasions fins i tot als aficionats.

No es pot evitar. Es un esport de directe. No es veu. Es sent. Les vibracions del joc entren directe per la pell. Acosteu-vos-hi, resultats garantits.

(*) Taps de bassa: Nens petits (no crec que google sàpiga traduir això).

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Jordi -
Genial, tens tota la rao, es un esport per veurel en directe, i t'enganxe.
Gracies Braçdeferro, per els teus escrits genials.
Ahhh, i no paris, Plaese.

Anònim ha dit...

Alba Soler:

Està molt bé l'escrit, és dels que més m'han agradat, bona feinaaa ;)